Presentació
de C., el petit llibre que encara no tenia nom
i Base y el generador misterioso

Xavier Renedo

He de començar aquesta presentació dient que, malgrat el que diguin els papers, avui no havia de parlar jo, almenys jo no ho tenia previst. En realitat qui ho havia de fer era José Antonio Roldán, que tot i que probablement no deu haver presentat mai cap llibre —jo tampoc, ho aviso d’entrada—, era de debò la persona adequada. Efectivament, com que José Antonio Roldán i José Antonio Millán quan eren joves s’intercanviaven llibres com els que m’ha tocat de presentar, em va semblar una molt bona idea que avui, trenta i tants anys després d’aquells intercanvis, JA Roldán presentés dos llibres del seu antic company de lectures i de tantes altres coses. I de fet no es tractava només de presentar-los, sinó també d’aprofitar l’avinentesa per pagar un deute pendent. M’explico: un dels llibres que va deixar JA Millán a l’amic que avui no és entre nosaltres era Jim Botón y Lucas el maquinista, de Michael Ende, en una edició que s’estimava molt perquè la hi havia regalat el seu avi matern. Per motius que ignoro JA Roldán no va tornar mai el llibre a JA Millán, que se’n va venjar negant-se a tornar-li uns llibres que ell li havia deixat. Coneixent aquesta anècdota m’he passat tot el mes de maig intentant localitzar JA Roldán a través de la xarxa, però totes les recerques han estat infructuoses, cosa que lamento per dues raons: primer de tot perquè JA Millán de moment no podrà recuperar el seu exemplar de Jim Botón y Lucas el maquinista i, després, perquè això m’obliga a fer la presentació a mi.

Preveient la possibilitat que JA Roldán no aparegués vaig pensar en la Clara, la meva filla gran. Evidentment hi havia el problema que ella mai no ha presentat cap llibre, però aquest problema no és només seu, sinó també del seu pare, i algun dia s’ha de superar i la veritat és que com més aviat millor. La Clara tenia moltes raons al seu favor per fer la presentació: per exemple, perquè es va llegir molt abans que no pas jo C, el petit llibre que encara no tenia nom i Base y el generador misterioso, però, sobretot, perquè a causa de la seva edat coneix molt millor que no pas jo la literatura infantil i juvenil, tant la clàssica com la que s’està escrivint ara mateix. Que ningú no es pensi que estic fent broma: la Clara, gran lectora dels llibres de Harry Potter –se’ls ha llegit tots sis vegades!– va haver de suportar durant molt de temps les meves bromes sobre les estúpides novel·les infantils que llegia i la meva insubornable negativa a llegir, com ella em demanava gairebé plorant, almenys un dels llibres de la saga. Tot va canviar, però, el dia que vaig descobrir –aviat farà un any– a la pàgina electrònica de JA Millán l’article La piedra filosofal. Las razones de Harry Potter, una defensa molt subtil de les virtuts del llibre i de les raons del seu èxit. Aquell dia vaig deixar de fer bromes a costa de les lectures de la meva filla i vaig considerar amb molt més de respecte la seva competència com a lectora. La Clara, sens dubte, també era una persona molt més adequada que no pas jo per presentar aquests llibres, però som a final de curs, acaba de començar primer d’ESO a l’Institut i vaig tenir por que un encàrrec com aquest la destorbés.

Quan encara no havia descartat definitivament que la meva filla fes de presentadora, vaig pensar també en la possibilitat que a la Clara l’ajudés en Martí, el meu fill petit, també gran lector de Harry Potter –tot i que només s’ha llegit tres vegades els quatre llibres. A en Martí li va encantar C, el petit llibre que encara no tenia nom –de fet li va agradar tant que quan la meva dona els en llegia a tots dos en veu alta un o dos capítols poc abans que se n’anessin a dormir, en Martí, ple de curiositat per saber què passava, no podia aguantar-se i l’endemà al matí en llegia, d’amagat, un parell de capítols més. He de confessar, però, que per desgràcia he fracassat en l’intent que en Martí es llegeixi Base y el generador misterioso perquè darrerament està tan obsessionat amb els llibres de papiroflèxia que només se l’hauria llegit si s’hagués titulat El origami y el papel misterioso. Vaig haver de descartar, per tant, aquesta opció, d’entrada tan atractiva.

M’estava quedant sense alternatives i sense temps, i la possibilitat que jo hagués de presentar els llibres s’anava fent cada cop més gran. En un últim intent d’aconseguir d’eludir aquesta responsabilitat vaig pensar en la meva dona, que és mestra de tercer d’EGB i alhora mare de dues criatures que llegeixen molt, però finalment també vaig haver de descartar aquesta possibilitat precisament perquè és mestra i, tot i que això sovint s’oblida, els mestres a final de curs encara tenen més feina que no pas els bons estudiants. No hagués estat gens bé que jo n’hi hagués posat encara més.

Finalment em vaig haver de resignar que el presentador que encara no tenia nom –o, si voleu, el presentador que anava passant de dir-se JA Roldán, a dir-se Clara, o Martí, o Montserrat– havia de dir-se Xavier i havia de ser jo. Això va ser ahir, cosa que vol dir que m’he passat un mes buscant un presentador adequat per aquests dos llibres i al final, no havent-lo trobat, només he tingut unes poques hores per preparar la presentació. Es miri per on es miri és evident que no serveixo per fer presentacions!

Anant per feina

Però deixem-nos de lamentacions i anem per feina. Tot i que C. El petit llibre que encara no tenia nom és un conte infantil i que Base y el generador misterioso és una novel·la juvenil, en el fons són dos llibres molt semblants. Es tracta de dues obres esplèndidament ben escrites en què es combinen les dues funcions que el vell Horaci exigia a la literatura: el delectare, és a dir l’amenitat i el plaer que genera la seva lectura, i el prodesse, és a dir el profit i els bons ensenyaments que se’n deriven. Es tracta de dos llibres d’aventures que expliquen una història tan vella i tan nova com la mateixa literatura: la del jove inexpert que surt a la recerca de l’aventura, a la recerca del seu propi nom en el cas de C. —un heroi joveníssim perquè es tracta d’un Contet tan petit "que no feia més de dues línies: Hi havia una vegada… i Fi"— o a la recerca del sentit dels estranys fenòmens que tenen lloc dins d’un ordinador en el cas de Base, un programa de base de dades que quan comença la novel·la inicia també el seu primer dia de treball.

Els espais per on té lloc aquest viatge a la recerca del sentit, del sentit del protagonista o del del món que l’envolta, són el món del llibre de paper, del llibre tradicional, en el cas de C., i el món dels ordinadors i el món de l’edició digital i electrònica en el cas de Base. En aquest sentit em sembla que es pot parlar de C. i de Base com de dues obres didàctiques, de dues bones obres didàctiques, donat que contenen una molt bona introducció als mons del llibre tradicional i de les noves tecnologies de la informació. El viatge de C a la recerca del seu nom el posa en contacte amb els principis de la tipografia, de l’enquadernació, de la codicologia o dels diversos gèneres textuals. El llarguíssim viatge digital de Base —gairebé una volta al món en molt menys de vuitanta dies, un viatge que comença en les freixures de l’ordinador i acaba en les autopistes de la xarxa!— el posa en contacte amb tots els personatges que pul·lulen per aquests universos: sistemes operatius; virus i programes de control antivirus, generadors de virus perversos i generadors penedits, lliurats a la lluita contra el vici; navegadors enxarpats en el procés de construcció d’una pàgina electrònica; mòdems; ciutats de la memòria, és a dir els immensos espais de la memòria RAM, etc. Com diu Base al bell mig de la novel·la: "Lo que me daba rabia, rabia de verdad, era no saber con qué estaba trabajando. Eran cosas con un origen, sí, de un tipo y un destino, pero ¿qué cosas?" (pp. 42-43). És aquesta curiositat, aquest desig de la jove Base de saber com funciona el món i amb quina mena d’éssers té tractes cada dia allò que la impulsa a sortir del seu cau per llançar-se a l’aventura i que alhora permet que els lectors que l’acompanyen en aquest viatge comparteixin amb ella els seus descobriments i entenguin una mica millor —i encara més si es tracta de lectors infantils, que tot just estan començant a iniciar-s’hi— les regles i els espais de les tecnologies de la informació.

Per evitar malentesos més val que posi en relleu d’entrada que la càrrega didàctica de tots dos llibres està tan ben dosificada que no posa mai en perill l’equilibri de la narració ni el plaer de la lectura. Em sembla que va ser Stendhal qui va dir que un passatge polític enmig d’una novel·la era com una detonació enmig d’un concert. En els dos llibres de què estic parlant no hi ha ni trets enmig d’un concert ni cap passatge polític o didàctic d’aquesta mena. I no n’hi ha perquè les parts que podríem considerar didàctiques estan tan ben justificades narrativament que el que s’imposa d’entrada és la força literària de l’escena o del paisatge en qüestió. Això només es possible gràcies, per una banda, a la potència imaginativa de José Antonio Millán i, per l’altra, gràcies al seu ampli coneixement del mons del llibre i de l’univers dels ordinadors, un coneixement fruit de molts d’anys de treball i de curiositat. Aquesta conjunció de saviesa diguem-ne tècnica i d’imaginació literària, de fantasies tecnològiques i de rigor poètic, és a l’origen del naixement de personatges i d’escenes delicioses, com ara l’estrany llibre que Contet es troba de nits a la biblioteca, com la descripció del frenètic procés de construcció d’una pàgina web o com la metamorfosi o l’esquarterament digitals a què Base se sotmet en el mòdem per poder fugir del seu ordinador i navegar per la xarxa. La naturalitat dels diàlegs es deu també a aquesta mateixa combinació de saviesa tècnica i d’imaginació lírica. Efectivament, ni els llibres amb qui es topa C al llarg del seu viatge parlen com un llibre ni els éssers electrònics que va coneixent Base al llarg de les seves recerques parlen —per sort!? com un manual d’instruccions d’ordinador traduït a Shangai de l’anglès al castellà per un japonès amb pocs coneixements del castellà, però amb l’ajut impagable d’un programa de traducció automàtica.

Deia Valentí Puig que un bon llibre no ensenya mai res, però que un bon lector sempre hi aprèn alguna cosa. El mateix es pot dir dels dos llibres de José Antonio Millán: de fet no ensenyen res, però és impossible llegir-los sense apendre-hi moltes coses. Jo, per exemple, em vaig quedar amb un pam de nas quan vaig descobrir els increïbles itineraris que fins fa ben poc solia seguir un missatge de correu electrònic fins arribar al seu destí: sortia d’Espanya i se n’anava cap a Toronto bo i passant per Osaka i després per Francfort. Dit d’una altra manera, José Antonio Millán sap ensenyar sense que se li vegi el llautó, de fet sap ensenyar sense ni tan sols proposar-s’ho, perquè en realitat l’únic que vol fer és literatura, bona literatura. I potser és precisament aquesta voluntat de no ensenyar res la que fa que tots dos llibres puguin ser considerats un bon manual infantil o juvenil d’iniciació als mons del llibre i dels ordinadors. Deia Unamuno, parlant dels manuals de literatura, "manual, más bien pedal", és a dir una summa il·legible de dates, dades, noms i cognoms, títols i resums. Res més lluny dels llibres que estem comentant, res més lluny d’aquests textos tan ben escrits que fan venir ganes de llegir més i més. Tant de bo que hi hagués manuals de literatura i d’altres matèries tan ben escrits i tan amens com Base y el generador misterioso!

Del llibre que encara no tenia nom a un món que potser no tindrà llibres

Una de les escenes que més m’agraden de C. El petit llibre que encara no tenia nom es troba en el capítol en què el petit C visita, com un personatge pirandellià, l’entrada Autor de l’Enciclopèdia i, després de veure com diversos autors escriuen i rescriuen contínuament les seves obres i discuteixen amb els seus personatges, troba al final del corredor un autor singular. Amb el permís d’aquest autor, que és el senyor que tinc el plaer de tenir al meu costat, faré un petit exercici imaginatiu: C enxarpa el seu autor mentre està escrivint a la pantalla de l’ordinador Base y el ordenador misterioso.

Precisament per això no es parlen, ja que C busca el seu autor perquè uneixi "Hi havia una vegada", la seva primera frase, amb l’última, "Fi" amb una llarga cadena de paraules i de peripècies, però en el moment en què C el troba, l’autor està per uns altres personatges i uns altres continguts. Ja sé que la cronologia del nostre món, del ‘món dur’, com l’anomenen els habitants de l’univers digital de Base, no permet aquests jocs cronològics, perquè C. El petit llibre que encara no tenia nom es va publicar el 1993, mentre que Base tot just va sortir l’any passat, però en les ficcions literàries aquests jocs sempre són possibles. Per altra banda, també podríem imaginar que l’autor que es troba C mentre estava redactant les primeres pàgines de Base y el generador misterioso té una revelació en veure’l i decideix d’escriure en primer lloc la història de C i després la de Base, és a dir primer la del llibre clàssic i després, si no la del llibre electrònic, almenys la dels nous sistemes de transmissió i ordenació de la informació que el fan possible. Potser per això l’autor, després de la trobada inesperada — gairebé per serendípia, per dir-ho amb una paraula molt estimada per José Antonio Millán— amb un llibre a la recerca de contingut i d’escriptor, surt darrere de C i el crida pel corredor, però C, una mica a l’estil de Perceval, "va tenir por i es va esmunyir dins d’un ascensor que començava a tancar les portes", de manera que la trobada tan desitjada de moment no es produeix.

En la primera versió que he proposat C és el germà petit de Base, en la segona n’és el germà gran. Tant en un cas com en l’altre el problema que es pot plantejar —i que es podria convertir en el tema d’un nou llibre— és quin futur té C en el nou món on viu Base. ¿Es convertirà el llibre electrònic en una mena de cuc o de virus que devorarà el llibre tradicional i l’obligarà a transformar-se en una mena de fantasma semblant al llibre fotocopiat que es troba C en el seu viatge? ¿O potser fins i tot el llibre electrònic acabarà també engolit per un virus que encara no coneixem?

A principis dels anys vuitanta Marshall McLuhan ja afirmava que la mort del llibre era un fet, un fait accompli. Això ho deia quan encara no havien aparegut els ordinadors personals, ni la revolució digital havia arribat a les cases de mig món. Però com que les bases d’aquesta revolució ja estaven creades, un observador tan agut com McLuhan podia preveure perfectament el que s’acostava fins al punt d’atrevir-se a vaticinar la mort del llibre. Tenia rahó McLuhan? Tan negre és el futur que li espera al llibre tradicional, a llibres com Jim Botón y Lucas el maquinista, L’illa del tresor, la saga de Harry Potter o a C. El petit llibre que encara no tenia nom? Els qui, com Borges, somiem el paradís en forma de biblioteca —d’una biblioteca moderna, això sí, amb ordinadors, cedés, devedés i llibres electrònics, però també amb incunables, manuscrits, papirs i tauletes cuneïformes— no ens ho podem ni imaginar. Em sembla que un personatge tan entranyable com C tampoc, però em temo que Base, un personatge igualment entranyable, potser sí que és capaç d’imaginar-se un futur d’aquesta mena.

Moltes gràcies per la vostra atenció.